La línia
Guardiola

El primer que sabem d'aquesta família és que tenia casa a Riudoms. Al segle XIV, un home escrit als papers com a Jacme Gardiola —així, sense la u, que encara ballava— hi vivia com a cap d'un foc: una llar que pagava, que treballava terra i que responia davant del senyor.

Riudoms era llavors una vila mitjana del Camp de Tarragona, dins l'òrbita de l'església tarragonina i integrada a la Comuna del Camp, la lliga de pobles que negociava plegats els seus greuges. La terra hi era bona i seca: avellaners, oliveres, ceps, garrofers, algun hort aprofitant el reg. Una casa com la de Jacme no era rica, però tampoc no era de jornalers: tenia nom, tenia porta i tenia continuïtat.

Li va tocar el pitjor segle de l'Edat Mitjana catalana. El 1348 la pesta negra va entrar per la costa i va buidar cases senceres del Camp; les rèpliques del contagi van tornar el 1362, el 1371 i el 1375. Enmig, la guerra de Pere el Cerimoniós contra Castella va estrènyer els impostos fins a l'ofec. Els pobles que van sobreviure a tot allò van ser els que tenien cases capaces d'aguantar dues o tres males dècades seguides sense vendre's la terra. La dels Gardiola en va ser una.

De la seva muller no n'ha quedat el nom. Del que sí que n'ha quedat rastre és del fill que va heretar la casa i que, una generació més tard, apareix escrit al cens de la vila: Ponç.

Ponç va néixer a Riudoms cap al 1390, en una Catalunya que tot just començava a respirar després de la pesta. Va créixer en un país sense rei clar: Martí l'Humà va morir el 1410 sense successió, i durant dos anys els regnes es van administrar sols fins que, el 1412, el Compromís de Casp va donar la corona a Ferran d'Antequera. Ponç devia tenir vint-i-dos anys quan es va saber la notícia.

Dos anys després, el 1414, el seu nom queda escrit per primera vegada. Apareix al fogatge de Riudoms: el recompte de focs —de llars— que servia per repartir els donatius que les Corts concedien al rei. Ser al fogatge vol dir exactament això: que aquell any, en aquella vila, hi havia una casa que es deia Guardiola i que Ponç la manava.

Va viure la llarga represa del segle XV: anys de bones collites d'oli i d'avellana, de tornar a plantar el que la pesta havia deixat erm, i també de conflictes creixents entre la ciutat i el camp que acabarien esclatant en la guerra civil de 1462. Ponç no la va arribar a veure.

Ja era un home gran —passats els cinquanta— quan, cap al 1440, li va néixer el fill que continuaria la casa: Pere. Els noms de la mare i dels germans grans s'han perdut pel camí; el de Pere no, perquè trenta anys més tard el trobem casant filles davant de notari.

Pere va néixer a Riudoms cap al 1440 i va viure de ple la dècada més violenta de la Catalunya medieval. Entre 1462 i 1472, la guerra civil entre la Generalitat i Joan II va partir el país en dos i va passar tres vegades pel Camp de Tarragona: tropes, setges, collites requisades, viles que canviaven de bàndol segons qui arribava primer. Quan es va acabar, Catalunya havia perdut gent, comerç i pes polític, i li va costar dues generacions recuperar-se.

La casa Guardiola, en canvi, va sortir-ne prou sencera per fer el que fan les cases que aguanten: casar filles. Als capítols matrimonials de Riudoms hi apareix el nucli familiar de Pere amb tres noms de dona —Caterina, Isabel i Francina Guardiola—, que és la manera medieval de dir que hi havia dot per pagar i patrimoni per repartir.

També hi havia un fill baró, i és el que ens interessa: Jaume, nascut cap al 1480, ja sota el regnat de Ferran II. Aquest Jaume no es quedaria a Riudoms.

Convé dir, perquè el llibre sigui honest amb ell mateix, que a la Riudoms d'aquells anys hi havia més d'un tronc Guardiola: un Toni Guardiola, de cap al 1435, amb fills documentats de nom Gabriel i Tecla, podria ocupar aquest mateix lloc a l'arbre. Però la cronologia, el veïnatge i la manera com el nom Pere torna una i altra vegada a la nostra branca fan que sigui aquest Pere, i no l'altre, el candidat que la reconstrucció posa al davant.

Jaume va néixer cap al 1480, i és l'home que trenca la inèrcia de quatre generacions: el primer que se'n va de Riudoms. El trobem vinculat a la parròquia del Codony —el corredor de masos que puja de Riudoms cap a Tarragona— i casat amb una dona anomenada Elionor. Amb ella se'n va anar a viure quinze quilòmetres al nord-est, a la Pobla de Mafumet.

La Pobla era llavors un poble diminut, hereu d'una guàrdia sarraïna que encara s'havia dit Guàrdia de Mahomat abans del 1173. La família Montoliu n'havia estat senyora fins que, el 1429, la va vendre al Capítol de la Catedral de Tarragona; així, quan Jaume hi va arribar, els seus senyors eren els canonges de la Seu.

El 1510 el seu nom queda fixat per sempre en el capbreu de la Pobla de Mafumet: el llibre on cada casa havia de declarar davant notari què tenia del senyor i què li devia per tenir-ho. Jaume Guardiola hi consta com a cap de casa. En un poble de tan poques llars, aparèixer al capbreu no és una anècdota: és formar part del nucli de famílies que sostenen el lloc.

Va viure el pas d'un món a un altre. Ferran II va morir el 1516 i el va succeir el seu nét Carles, que aviat seria emperador; el Mediterrani es va omplir de galeres i de corsaris barbarescos que assaltaven la costa entre Salou i Cambrils; i el Camp de Tarragona va començar el llarg creixement que el marcaria fins al segle XVIII.

Cap al 1522 li va néixer el fill que continuaria movent la família: Pere.

Pere va néixer a la Pobla de Mafumet cap al 1522, en ple regnat de Carles V, i va fer el segon salt geogràfic de la família: de la Pobla cap a Masricart, el llogaret arrecerat sota un castell del segle XII, tocant a la Canonja, en aquella franja planíssima i fèrtil que baixa de Tarragona cap al mar.

Es va casar amb una dona anomenada Joana, i a Masricart hi van fer casa i corrals. La documentació local li dona una posició clara: la d'un pagès establert, amb propietat pròpia i prou anomenada perquè els seus corrals servissin de referència quan calia descriure un terreny.

D'ell i de Joana en coneixem dos fills, i tots dos van marxar de casa a fer la seva:

Pere, nascut cap al 1556, que se n'aniria a Vila-seca; i Joan, que el 10 de maig de 1585 es va casar a Tarragona amb Caterina Bover. L'acta d'aquell casament és una de les peces més valuoses de tota la reconstrucció, perquè escriu negre sobre blanc el que normalment s'ha de deduir: que Joan era fill de Pere Guardiola, pagès, i de Joana, de Masricart.

És a la seva generació que Catalunya comença, per fi, a deixar rastre sistemàtic de la gent corrent. El Concili de Trento, tancat el 1563, va obligar totes les parròquies a portar llibres de baptismes i de matrimonis. A partir d'aquí, la nostra línia deixa de ser una successió de noms solts i passa a ser una cadena amb dates.

Pere va néixer a Masricart cap al 1556, fill de Pere i Joana, i és l'home que planta la família a Vila-seca, on s'hi quedarà cent cinquanta anys.

Vila-seca acabava de convertir-se en una sola vila. Durant segles n'hi havia hagut dues de veïnes i separades —Vila-seca de Solcina, amb castell i senyor propi, i Vila-seca del Comú, de l'arquebisbe—, fins que el 1525 l'arquebisbe Pere de Cardona va comprar la primera i va decretar la unió de totes dues sota el nom de Vila-seca de Solcina. Quan hi arriba el nostre Pere, la vila fa una sola cosa: mirar cap al mar. El port de Salou, dins el seu terme, era la sortida natural de tot el Camp de Tarragona, i s'hi barallaria amb Tarragona durant segles.

El 8 de novembre de 1578, a l'església de Vila-seca, Pere Guardiola es va casar amb Isabel —o Elisabet— Martí d'Aldanya. És la primera data exacta de tota la història familiar: no una aproximació ni una deducció, sinó un dia concret escrit en un llibre parroquial.

Va ser un matrimoni de l'època de Felip II: set anys després de Lepant, deu anys abans de l'Armada. Al Camp de Tarragona aquells van ser anys de creixement lent i de por al mar, amb torres de guaita vigilant la costa i pagesos que baixaven a Salou a vendre oli, vi i fruita seca.

De tots els seus fills, el que continua la casa és Jaume, batejat a Vila-seca el 5 de febrer de 1589. A partir d'ell, els Guardiola porten dos cognoms i deixen de ser una hipòtesi.

Jaume va ser batejat a Vila-seca el 5 de febrer de 1589 i va viure tota la vida a la vila. És el primer Guardiola de qui sabem el dia exacte en què va entrar al món, i el primer que porta els dos cognoms a la manera catalana moderna.

Es va casar dues vegades. La primera, el 1610, amb Anna Oller, quan tenia vint-i-un anys. Va ser l'any en què Felip III va acabar d'expulsar els moriscos dels regnes hispànics —una operació que va buidar pobles sencers del País Valencià i de la ribera de l'Ebre i que va desbaratar collites i rendes a mig dia de camí de Vila-seca.

Anna va morir jove. El 1624, Jaume es va tornar a casar, ara amb Isabel de Pomerol, i és d'aquest segon matrimoni que ve la nostra línia. En van néixer, com a mínim, tres fills barons:

Pere, nascut cap al 1625, que hereta la casa; Jaume, a qui la tradició familiar atribueix l'abadiat de Montserrat; i Josep, que es va casar amb Maria Pujol Pujals.

Jaume va viure la dècada més tensa de la monarquia hispànica: la política del comte-duc d'Olivares, l'allotjament forçat de terços castellans en cases catalanes i, finalment, el Corpus de Sang del 1640. Quan va esclatar la Guerra dels Segadors, el seu fill gran tot just tenia quinze anys.

Pere va néixer a Vila-seca cap al 1625, fill de Jaume i d'Isabel de Pomerol, i li va tocar fer-se home dins una guerra. El 1640, quan ell tenia quinze anys, Catalunya es va aixecar contra Felip IV; el 1641 els exèrcits francès i castellà es van disputar Tarragona amb un setge que va afamar tot el Camp; i durant dotze anys les tropes van pujar i baixar per aquella plana collint el que trobaven.

Enmig d'això, el 1644, Pere es va casar amb Tecla Espinós. Es van casar amb la guerra a la porta de casa, i van sortir-ne. La pesta de 1650–1652, que va rematar la Guerra dels Segadors, tampoc no els va endur.

La documentació el presenta com a «Cap en Braç» de Vila-seca: una fórmula local que el situa entre els homes que representaven un braç, un estament, de la comunitat. Sigui quin sigui el matís exacte del títol, el sentit és clar —Pere no era només un propietari, era algú a qui la vila reconeixia una veu.

Amb Tecla van tenir com a mínim tres fills: Jaume, cap al 1645; Gabriel, cap al 1650, que es va fer capellà i va acabar de rector d'Altafulla; i un altre Jaume, el 1653, casat amb Catalina Pinyol.

La millor prova que tot això és una família real i no una construcció de paper arriba trenta anys més tard. Cap al 1678, dos mercaders holandesos instal·lats al Camp, Joan Kies i Arnold de Jager, van començar a comprar terres a Vila-seca per proveir el negoci de l'aiguardent que sortia per Salou cap al nord d'Europa. Els seus contractes descriuen els veïns:

«Pere Guardiola major» vol dir Pere el gran, per distingir-lo del fill. I dos anys després, el mateix notari escriu que Pere i Jaume són pare i fill. La casa continuava.

Jaume va néixer a Vila-seca cap al 1645, encara amb els exèrcits pel Camp, i va viure la meitat bona del segle: la dels anys en què l'aiguardent va fer rics uns quants pagesos catalans.

El 1672 es va casar amb Magdalena Virgili Mestres, nascuda el 13 de juliol de 1653, filla de Joan Virgili i de Maria Mestres. Els Virgili eren una de les famílies fortes de Vila-seca, i el matrimoni va lligar dues cases del mateix món: terra, vinya, calderes d'aiguardent i capital comercial.

Van tenir una família llarga, com era normal quan la meitat dels fills no arribava a gran. Els llibres n'anoten deu: Pere (1673), Joan Nicolau (1674), Jaume (1676), Gabriel (1678), Josep (1681), un segon Josep (1683), un segon Jaume (1684), Maria Tecla (1689), Tecla (1692) i Grau (1696). Els noms repetits ho diuen tot: quan un nen moria, el següent germà heretava el seu nom.

Mentrestant, Jaume comprava. El 1697 va adquirir als holandesos una casa per 217 lliures; el 1699, una finca per 600 lliures. Són xifres d'un pagès que ja no només llaura: que inverteix. Aquell mateix 1697 les tropes de Lluís XIV assetjaven i prenien Barcelona, i el Camp de Tarragona vivia, un cop més, amb la guerra a l'horitzó i el negoci obert.

De tots aquells fills, el que continua la línia és el segon: Joan Nicolau, nascut el 5 de desembre de 1674.

Joan Nicolau va néixer a Vila-seca el 5 de desembre de 1674 i és el primer home de la família que arriba a tenir càrrec públic amb nom i tot.

Es va casar molt jove, el 1695, amb Tecla Gebelí, que li sobreviuria disset anys i moriria el 1745. Van tenir dos fills barons que sabem del cert: Armengol, el 1696, que es va quedar a Vila-seca i n'obriria la branca local, i Joan, el 1697, que se n'aniria a Barcelona.

La seva vida adulta coincideix exactament amb la Guerra de Successió. El Camp de Tarragona va ser terreny de pas i de setge entre 1705 i 1714, i el desenllaç ho va canviar tot: amb el Decret de Nova Planta del 1716, els jurats i cònsols que governaven els pobles catalans van ser substituïts per regidors nomenats des de dalt. Que la documentació anomeni Joan Nicolau regidor de Vila-seca vol dir, doncs, una cosa molt concreta: que després del 1714 va ser un dels homes en qui el nou règim va confiar el govern de la vila.

Consta també com a Familiar del Sant Ofici. No era un càrrec eclesiàstic sinó un estatus laic: els familiars eren els col·laboradors seglars de la Inquisició, i el nomenament exigia acreditar netedat de sang i bona posició. Comportava fur propi, privilegis i, sobretot, prestigi. Al segle XVIII, en una vila com Vila-seca, era una manera de dir que aquella casa havia pujat un esglaó.

Joan Nicolau va morir el 1728, l'any mateix en què el seu fill petit es casava i marxava. La casa de Vila-seca quedava per a Armengol; el que se n'anava, amb el capital de la terra a la butxaca, era Joan.

Joan va néixer a Vila-seca el 1697 —l'any del setge francès de Barcelona— i és, de tota la línia, l'home que canvia el rumb de la família per sempre. Fins a ell, els Guardiola havien estat pagesos propietaris del Camp de Tarragona durant tres segles. Després d'ell, ja no ho seran mai més.

Com que era el fill petit, la casa de Vila-seca no li tocava: era per al germà gran, Armengol. El que sí que li tocava era la seva part del capital que dues generacions d'aiguardent i de compres de terra havien acumulat. I amb aquella part va fer una cosa molt del segle XVIII: se'n va anar a Barcelona a buscar-hi un matrimoni i un negoci.

El 1728, l'any que va morir el seu pare, es va casar amb Francesca Gaix —el cognom també s'escriu Gaig—, barcelonina i, cosa poc habitual, propietària per dret propi: tenia forns de ceràmica a Sant Andreu de Palomar. La combinació era perfecta. Ella hi posava els forns i el lloc; ell, els diners del Camp.

Sant Andreu era llavors un poble agrícola a la plana del Besòs, a poc més d'una hora de camí de les muralles de Barcelona, regat pel Rec Comtal, la sèquia oberta al segle X que portava aigua de Montcada a la ciutat. Aquella aigua constant —que movia rodes i alimentava basses— és exactament el motiu pel qual, cent anys més tard, allà hi hauria fàbriques i no camps.

Joan i Francesca hi van tenir set fills: Armengol (1729–1797), Francesca, Joan (1735), Jaume (1739), Isidre, Josep (cap a 1742) i Gertrudis.

Dos d'aquells germans obren les dues branques que aquest llibre torna a trobar-se cent cinquanta anys més tard: d'Armengol en vindrà el fabricant de farines Francesc Guardiola Jubany; de Josep, el petit, en venim nosaltres.

Josep va néixer a Sant Andreu de Palomar cap al 1742, el més petit dels set germans, i és el primer Guardiola de la línia que ja no coneix Vila-seca com a casa sinó com a lloc d'on venia el pare.

Va viure el millor moment del segle XVIII català. Sota Carles III, la població de Catalunya es va doblar, les indianes van omplir Barcelona de telers i, el 1778, el decret de lliure comerç va obrir els ports catalans al comerç directe amb Amèrica. Sant Andreu creixia a recer d'aquest moviment: hortes, forns, adoberies, els primers obradors que aprofitaven l'aigua del Rec.

El 1780, ja fets els trenta-vuit —una edat de casament tardana però normal en un fill petit que ha d'esperar a tenir casa pròpia—, es va casar amb Maria Costa.

D'aquell matrimoni en surt el nom que ordena tota la generació següent. Perquè un fill d'un Josep Guardiola i d'una Maria Costa es diu, necessàriament, Josep Guardiola Costa: i aquest és, exactament, l'home que trobem uns anys després casant-se a la parròquia de Sant Andreu.

Josep va néixer a Sant Andreu de Palomar a finals del segle XVIII, fill de Josep i de Maria Costa, i és el primer de la família que es guanya la vida fabricant una cosa i venent-la.

Va ser un home format en anys terribles. Era un nen durant la Guerra Gran contra la França revolucionària (1793–1795) i un jove durant la Guerra del Francès (1808–1814), quan Barcelona va estar ocupada set anys seguits i els pobles del Pla —Sant Andreu inclòs— van patir requises, lleves i fam. Quan tot allò va acabar, va tornar Ferran VII i una llarga postguerra econòmica.

El 1824, en plena Dècada Ominosa, es va casar a l'església de Sant Andreu de Palomar amb Maria Àngela Feliu Guardiola. L'acta es conserva a l'Arxiu Diocesà de Barcelona amb la referència 164/1824-47, i és el document que fa d'os de tota la meitat moderna d'aquest arbre: explica per què els seus fills es diran, tots tres, Guardiola Feliu.

Josep tenia una fàbrica de pasta —de fideus— al carrer Gran de Sant Andreu, a l'encreuament amb la Riera, allà on avui hi ha el carrer de Rubén Darío. Era la primera del poble. I la va tenir poc: dos anys després del casament, el 1826, la va traspassar a un senyor Cararach, que va comprar la casa del costat, hi va traslladar l'obrador i el va convertir en un negoci que a Sant Andreu es va conèixer durant generacions com el Fideuer Vell, al número 226 del carrer Gran.

Amb Maria Àngela va tenir tres fills: Joan, Jacint i Rosa Guardiola Feliu. Probablement tenia també una germana, Coloma Guardiola Costa, casada el 1819 amb Pau Molins Ros.

Joan —Juan, als papers en castellà de l'època— va néixer a Sant Andreu de Palomar cap al segon quart del segle XIX, fill de Josep Guardiola Costa i de Maria Àngela Feliu, amb dos germans: Jacint i Rosa.

És la primera generació de la família que viu una revolució industrial de dins estant. El 1848 s'inaugurava el ferrocarril de Barcelona a Mataró; poc després arribava la línia del nord i Sant Andreu tenia estació; el vapor substituïa l'aigua i el poble s'anava omplint de fàbriques —filatures, la Maquinista més tard, Fabra i Coats a tocar. Joan hi consta com a fabricant i teixidor: la família havia passat de la pasta al tèxtil, que és el ram on es quedarà cent anys.

El 1880 apareix com a accionista de la Companyia d'Òmnibus de Sant Andreu, el Clot i Barcelona, la línia de carruatges que unia el poble amb la ciutat abans que hi hagués tramvia elèctric. És un detall petit i molt revelador: els accionistes d'aquelles companyies eren sempre els mateixos —els fabricants locals que necessitaven que la gent i les mercaderies poguessin arribar a Barcelona en menys d'una hora.

Es va casar amb una dona de cognom Puig, de qui encara no en tenim el nom de pila, i van tenir com a mínim un fill: Miquel Guardiola Puig.

Joan no era fill únic, i els seus germans expliquen una part de la història que ell no explica. Els Guardiola Feliu van ser com a mínim quatre —Joan, Jacint, Joaquim i Rosa—, i entre tots van deixar sobre el mapa de Sant Andreu una cosa que gairebé cap altra família del poble no té: quatre carrers.

El que va arribar més amunt va ser Joaquim Guardiola i Feliu. El nomenclàtor municipal de Barcelona el resumeix en dues línies que valen per una biografia sencera: d'orígens humils, es va dedicar al comerç i hi va fer una bona posició, i amb els seus diners es van pagar el campanar de l'església parroquial i una ala de la casa asil, l'establiment que el poble havia obert per acollir els pobres.

El poble li ho va agrair de la manera més gran que sabia. El passeig principal de Sant Andreu es va dir «Guardiola i Feliu»: no un carreró, sinó l'eix que puja de la plaça d'Orfila cap al nord. Aquell nom no ha arribat fins avui —el passeig porta des de fa dècades el del bisbe Josep Torras i Bages—, però el cognom no va desaparèixer del tot: encara hi ha un carrer de Guardiola i Feliu, aprovat oficialment el 26 de juny de 1946, que baixa del passeig fins al carrer Gran.

Els altres dos carrers vénen d'una neboda. Rosa Guardiola i Sitjàs (Barcelona, 1854–1933), filla de Jacint i, per tant, cosina germana de Miquel Guardiola Puig, era propietària de terrenys en aquell mateix sector. El 1923 els va comprar i hi va fer obrir dos passatges: a l'un li va posar el nom del seu pare, passatge de Jacint Guardiola; a l'altre, el de la seva filla Isabel, morta el 1918, passatge d'Isabel Ribó.

Joan va morir el 1894, tres anys abans que Sant Andreu de Palomar deixés de ser un municipi. És l'avantpassat més antic que la memòria familiar ha transmès de viva veu, sense necessitat de cap paper: la frontera on el record deixa pas a l'arxiu.

Miquel va néixer a Sant Andreu de Palomar cap a la segona meitat del segle XIX, fill de Joan Guardiola Feliu i d'una dona de cognom Puig. És l'home que fa la transició entre el fabricant de poble i l'industrial de ciutat.

El poble on havia nascut va deixar d'existir com a tal el 1897, quan Sant Andreu de Palomar i cinc municipis més van ser agregats a Barcelona. Miquel es va fer gran, doncs, dins d'una ciutat que se li havia menjat el poble: el mateix carrer, la mateixa parròquia, però ja amb número de districte.

Es va casar amb Matilde Prats Pujol i van tenir quatre fills: Rosita, Joan —el nostre, nascut cap al 1890—, Isabel i Montserrat, que va morir el 28 de febrer de 1918, encara jove.

La família prosperava amb el tèxtil. La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va omplir d'encàrrecs les fàbriques catalanes, i els anys vint van ser, per a moltes cases industrials barcelonines, els de la primera fortuna sòlida.

Però Camprodon no va arribar amb els diners dels anys vint: hi era molt abans. Miquel ja hi estiuejava entre finals del segle XIX i començaments del XX, quan la vila tot just s'estava convertint en el lloc on la burgesia barcelonina passava els estius. Era un viatge de debò: el tren arribava fins a Sant Joan de les Abadesses des del 1880 i, d'allà cap amunt, s'hi pujava per carretera. La família hi anava de lloguer o de fonda, com feia tothom, i hi va anar tornant estiu rere estiu durant vint-i-cinc anys llargs abans de tenir-hi casa pròpia.

Aquella moda venia de lluny i tenia un culpable amb nom i cognoms: el doctor Bartomeu Robert, metge de l'alta burgesia barcelonina i alcalde de Barcelona el 1899, havia descobert Camprodon el 1875 i des d'aleshores hi enviava els seus pacients a respirar «els aires saludables». Mig Barcelona benestant hi va pujar darrere seu.

Als anys vint, aquella clientela d'estiuejants va decidir deixar de llogar i construir-se una colònia pròpia. I aquí ve la bifurcació que explica dos dels llocs d'estiueig més coneguts de Catalunya: una part d'aquell món va tirar cap a la muntanya i l'altra cap al mar, gairebé el mateix any. El grup de la muntanya el va encapçalar Francesc Carles Maristany i Garriga, primer president del Centre Cotoner de Barcelona —l'associació dels comerciants i importadors de cotó, constituïda el 1903—, que l'11 de juny de 1923 va comprar els terrenys de can Aulí i, amb l'arquitecte Bernardí Martorell i el contractista Francesc Suriñach, hi va traçar el passeig que porta el seu nom. El grup del mar va anar a parar a la Costa Brava: el 1924, l'industrial Josep Ensesa i Gubert hi començava S'Agaró amb l'arquitecte Rafael Masó. D'aquell grup del mar en formava part, segons el record familiar, el pare de Juan Antonio Samaranch, també home del tèxtil. Dues ciutats-jardí per a la mateixa gent, nascudes amb un any de diferència, una amb el Ter al davant i l'altra amb el Mediterrani.

Miquel va escollir la muntanya, que era on ja anava. Entre 1925 i 1928 s'hi van aixecar les cases dels Galí, els Blanch, els Felip, els Guardiola, els Martí i els Fradera; el 1927 s'hi van marcar les voreres, plantar els arbres i encendre l'enllumenat. Amb els anys hi acabarien signant torres Enric Sagnier, Raimon Duran i Reynals, Josep Antoni Coderch i Francesc Mitjans. La casa de Miquel és la Torre Guardiola: no l'inici de la relació amb Camprodon, sinó el moment en què una habitud de dues generacions es va convertir en propietat. La família la tindria seixanta anys.

Un detall que explica per què l'adreça és confusa: el passeig Maristany pertanyia llavors al terme de Llanars, i no es va incorporar definitivament a Camprodon fins a l'11 de juny de 1965.

Joan —Juan, com signava— va néixer cap al 1890, fill de Miquel Guardiola Puig i de Matilde Prats Pujol, i va viure més de noranta anys: prou per veure la monarquia d'Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra, quaranta anys de franquisme i la democràcia recuperada.

La seva vida professional té un sol nom: Guardiola y Albareda, l'empresa familiar. Era una indústria tèxtil de filatura i teixits de lli i de cotó —i de mescles— instal·lada a Sant Andreu, en aquell nucli fabril de vora el Rec Comtal, entre la Maestrança i l'antiga estació de MZA, on ja consta el 1927. El 1934 tenia despatx al carrer de Méndez Núñez, 8, de Barcelona.

Un document del 22 d'octubre de 1935 permet veure exactament què hi feien: l'Estat els autoritzava a importar temporalment fils de lli, teixir-los i reexportar-los per la duana de Barcelona, amb un termini de dos anys i amb les minves de fabricació fixades al 1,5% per al teixit cru i al 12% per al blanquejat. És a dir: compraven fil fora, hi afegien la feina i el tornaven a vendre fora. La casa havia passat, en tres generacions, de vendre fideus al poble a treballar per al mercat internacional.

I llavors va arribar el juliol de 1936. Amb el cop d'estat i la revolució, les patrulles de control de la CNT-FAI el van detenir i el van tancar com a pres polític al castell de Montjuïc. El motiu era exactament el que acabem de descriure: era l'amo d'una fàbrica, i en aquelles setmanes això bastava.

El que va passar després no estava escrit enlloc. Pocs mesos més tard el van alliberar els treballadors de la seva pròpia empresa, els de Guardiola y Albareda, que van anar a respondre per ell. Una família pot heretar terres, cases i un cognom; això no s'hereta: es guanya al taller, dia a dia, durant anys.

L'empresa va travessar la guerra i el franquisme. Les factures dels anys cinquanta la presenten com a Fábrica de Tejidos de Lino y Algodón; una carta industrial del 15 de juny de 1964 encara la consulta sobre el tint de teixits de cotó i lli; i va continuar activa fins a començaments dels anys vuitanta, gairebé fins al final de la vida de Joan.

Es va casar amb Teresa Cararach Aimerich. Val la pena aturar-s'hi: els Cararach eren la família que el 1826 s'havia quedat la fàbrica de fideus del seu rebesavi Josep Guardiola Costa i que hi havia fet quatre generacions de fideuers al carrer Gran. Cent i escaig anys després del traspàs, les dues cases es tornaven a unir, ara per matrimoni.

De la Torre Guardiola de Camprodon en va ser propietari fins als anys vuitanta, però hi estiuejava des de molt abans que existís: era un nen quan els seus pares ja pujaven cada estiu a Camprodon, i va arribar a fer-hi més de vuitanta temporades.

I aquells estius del passeig van veure passar la història dues vegades, molt a prop de casa.